Jordi Pérez Colomé: "Si tens una informació valuosa és lògic que sigui de pagament"

Gemma Sagrera (@gemmasagrera) i Santiago José Sánchez (@santisanchez94) - Jordi Pérez Colomé va néixer a Barcelona el 1976. Periodista i llicenciat en filologia italiana. Ha escrit sis llibres i ha rebut el Premi José Manuel Porquet de Periodisme Digital 2012 i el Premi iRedes Letras Enredadas2014. Actualment és director de la revista mensual El Ciervo i dóna classes a la Universitat Pompeu Fabra però fa pocs dies va anunciar un canvi radical en la seva vida professional: marxa a El Español. La incoroporació a la plantilla de Pedro J.Ramirez suposa deixar d’escriure per Yahoo, on treballava des de feia deu mesos, i acabar amb el projecte més important que ha tingut i que l’ha portat fins on es troba ara, el seu blog: Obama World.

Quines dificultats has trobat com a periodista freelance a Internet?

El principal és que no tens una capçalera que promogui el què fas. Recordo començar a escriure posts al blog per cinquanta persones. Al meu blog la gent no hi va a mirar què passa, per això ja tens una gran capçalera, sinó que s’hi fixen després de caure-hi quatre o cinc vegades. Tinc companys que treballen a El Mundo o a La Vanguardia i poden tenir milers de seguidors al Twitter com jo, però el camí que hem seguit per arribar al mateix lloc és completament diferent. En el meu cas, he hagut d’estar molt més atent per veure com cultivava la feina i aconseguir que el què feia arribés a algun lloc sense el paraigües d’una empresa.

Creus que s’està perdent el periodisme de profundiat en els mitjans digitals i als blogs i s’està tendint a un competència pels clicks, per qui aconsegueix més visites?

Depèn, cadascú té la seva estratègia. Hi ha gent que segueix una altra tàctica i basa el seu èxit en els clicks. Jo em vaig plantejar qui llegeixes informació internacional cada dia a Espanya i, si feia un càlcul amb els diaris principal, no em sortien més de 50.000 persones. Per tant, el meu sostre era ridícul, si arribava a 5.000 o 9.000 persones estava arribant a un 10% -20% del meu públic potencial. Quan hi havia notícies d’actualitat les visites es disparaven, com és habitual, però em movia amb l’objectiu de cobrir aquest públic, no d’aconseguir visites. Volia dirigir-me a la gent que li agradés i s’interessés pel què feia. Si hagués fet alguna cosa vinculada amb els esports o el cor hagués tingut un altre sostre i uns altres objectius.

Els diners que hi havia a la premsa escrita, amb publicistes i anunciants, a Internet han desaparegut. Quina és la principal manera d’aconseguir finançament Internet?

La crisi del periodisme és la crisi de les empreses periodístiques. Les empreses que publicaven mitjans de comunicació en paper s’han enfonsat tant per la circulació com per la publicitat. Un anunciant vol que la gent els conegui i els baners són una forma obsoleta a Internet. El repte que tenen les empreses, no els periodistes, és fer una informació que interessi a un nombre determinat de persones, que són els mateixos que llegien els diaris, però no poden vendre aquesta audiència als anunciants. Als EE.UU hi ha empreses digitals natives gratis que viuen només de la publicitat i tenen 500 persones contractades. Encara hi ha un marge per viure de la publicitat, el que no vol dir que les empreses vegin al 2025 que les maneres que tenen per arribar al públic no passen pels mitjans de comunicació. De moment, els mitjans han d’oferir camins perquè els anunciants arribin a l’audiència de manera diferent a la que arribaven fins ara.

Trobes que s’està sobrexplotant que molts gadgets, com és el cas de l’aplicació snapchat, vulguin oferir notícies?

L’eslògan d’això és “si la gent no ve al teu mitjà, ves on està la gent”. Si la gent està a snapchat, allà aniran. Els mitjans que van a buscar millennials, gent de 20-25 anys, envien el missatges allà on troben al seu públic. És una estratègia perquè la gent jove vegi aquella marca com a fiable, entretinguda, divertida i humana, i potser d’aquí 10 anys continuïn sent-ne seguidors i la llegeixin. El que està clar és que es faran uns continguts específics i diferents, unes variants del que oferiran a la seva web normal, que funcionaran dins els gadgets perquè seran fotos o vídeos.

En el periodisme digital s’està buscant cada cop més el perfil de periodista tot terreny?

El teu cap voldrà que resolguis problemes, quants més problemes resolguis millor. La gràcia és si t’agrada una cosa, la fas sense problemes i l’aprens, però això no vol dir que hagis d’aprendre vídeo, foto, codi, etc. Si t’agraden molt les llengües i saps àrab, xinés i rus tindràs un altre tipus de virtuts pel teu cap que valorarà per sobre d’altres. Així, centrant-te en les teves habilitats i gustos has d’intentar donar el màxim que puguis perquè hi haurà molta gent que et farà la competència.

Què queda per fer en el món del periodisme digital?

El problema és que els estudiant de periodisme esteu estudiant coses que no es faran quan sigueu professionals. La millor manera de preparar-vos per això és estar preparat per tot. No tinc ni idea de què queda per fer. Probablement quan tingueu 35 anys existirà una realitat virtual, un tipus d’Internet diferent i la connexió amb el públic haurà canviat. Però al final, sempre hi haurà algú que voldrà saber què ha passat en algun lloc on no ha estat o que voldrà entendre alguna cosa que no és capaç d’entendre.

Què canviaries dels graus de periodisme?

Tret de les coses bàsiques – com fer una foto, un text o un vídeo – que són nocions necessàries, veig que les facultats es centren en ensenyar com fer blogs o altres coses que són del 2005 i ja han quedat enrere. És normal perquè les universitats no tenen la velocitat per adaptar-se tant ràpid i tampoc poden preveure com serà la realitat d’aquí una anys. La base del periodisme és saber el llenguatge bàsic dels formats, a partir d’aquí tot el que pugueu sumar és positiu de cara a que ho sapigueu utilitzar i adaptar-vos al què ve. D’aquí 5 anys, quan estigueu al món real, el que us van ensenyar a la facultat serà una petita part de la feina. És una carrera suficient fàcil com perquè el què fas a part pugui ser igual d’important o més. Aprovar un examen és relativament fàcil, però la diferència entre vosaltres serà si saps alguna llengua, programar, si tens una altre carrera, si destaques per alguna cosa en concret, etc. Són uns tipus de mèrits que no es poden adquirir amb la mateixa profunditat.

#entrevistesinternacionalnacionalcatalunya